One of them

Barcelona low-cost

Junio 18, 2008 · 4 comentarios

Els amics de Salir fan un concurs per a Bloggers. Es tracta d’escriure un post sobre la vostra ciutat que inclogui links a la seva web. És molt senzill i el premie està força bé. Per apuntar-vos només cal que envieu un mail a: comunidad@salir.com

Tot sabem que Barcelona és una ciutat cara. Bé, almenys això pensem. De fet, de tant en tant s’encarreguen de recordar-ho amb alguna d’aquelles notícies que diu que Barcelona és més inacessible que Londres o que Nova York i que un metre quadrat al carrer Tuset és més car que un a Wall Street. Doncs, us vull demostrar que Barcelona també té una altra cara més amable i el que és més important, més barata.

Ens situem a l’inici d’un dia qualsevol, i per començar bé el dia res millor que un bon esmorçar. Amagat darrere la Boqueria trobem el Bar Ra, un establiment amb una terrassa més gran que el seu espai interior i uns hules molt cridaners. Si fa bon dia, la terrassa és perfecte per gaudir del sol i d’un esmorçar complet compost per dos torrades amb melmelada enormes, un suc de taronja natural del mateix tamany i un café amb llet, tot això només per cinc euros.

Amb les energies carregades per un dia intens ens proposem fer gana per l’hora de dinar. A Barcelona tenim diverses opcions, de més tranquil.les i de més mogudes. Si ens plantejem un matí tranquil podem anar a la platja o al Parc de la Ciutadella a prendre el sol. Si pel contrari, preferim dinamisme, podem llogar gratuitament (a canvi de deixar el nostre DNI) una camara a la botiga Lomogràfica. També podem agafar en prèstec uns patins a l’avinguda Icària, darrere el Centre de la vila, allà per 3 o 4 euros podrem gaudir de 4 hores de patinatge per la vila Olímpica.

Després d’aquest matí tant intens (o no) ens proposem dinar en algun lloc aprop de la zona. La principal condició és que sigui bo i barat. A la Barceloneta aquests adjectius es tradueixen en un establiment anomenat oficialment Can Paixano i popularment conegut com ‘La Xampanyería’. El menú, cava i entrepans a preus de broma. Una copa de la beguda amb denominació d’origen us costarà 0,50€ i l’entrepà més car uns tres euros. Això sí, heu de menjar si voleu beure, tot i això, és prou just el tracte.

Per la tarda també tenim diverses opcions depenent de si volem consumir o culturitzar-nos. Qui digui que a Barcelona no hi ha botigues de roba barates és que se la coneix prou. Sobretot pel centre, hi ha nombrosos petits establiments amb prendes d’allò més interessants i a un preu molt assequible. Només cal que fugim de les grans cadenes i trobarem en el pot petit la bona confitura. Ah! Si voleu revel.lar les fotos fetes al matí, una opció molt barata és Pro40, la filial professional de Fotoprix situada al Passeig de Sant Joan.

Pels que preferiu una tarda cultural a la nostra ciutat hi ha dues propostes que de tant barates són gratuites. D’una banda, Iguapop, una galería-botiga petiteta situada al carrer comerç. Les mostres d’Iguapop acompleixen dos requisits: són d’art contemporani i totalment de franc. D’altra banda, també tenim el CaixaFórum de l’Obra Social de La Caixa. Sempre gratis, a més de la col.lecció d’art contemporani permanent compta amb exposicions itinerants de tot tipus i d’allò més interessants.

Són les 9 de la nit i la panxa torna a fer sorroll. Aquí també us plantejo dues opcions per a gustos diferents. La primera és exòtica, es troba al costat de la Plaça Reial i es diu Sushi Ya. Es tracta d’un petit japonès on per poc més de 6 euros podreu degustar el bo i millor de la cuina del país nipó. La segona és més cassolana i va de tapes i pollastre. Al Pollo Rico hi podreu trobar una gran i abundant varietat de tapes i pollastre cuinat de totes les maneres imaginables. Us asseguro que quedareu ben tips i per 10 euros tindreu a més de plats abundants tindreu beguda, postre i pa.

Si després de tot això encara us queden forces per sortir us recomano dos llocs. Per fer la primera copa hi ha un bar davant el Bagdad sense rètol que mereix el calificació d’autèntic. Senyors, la cervesa a 2€ i el cubata a 4€, si trobeu alguna oferta millor m’aviseu. Per acabar amb la nit res millor que el Sidecar, local mític de la plaça Reial que amb 25 anys d’història només cobra 7 euros per entrada i consumició. Prepareu-vos per suar, però.

Després de tot això i pels valents que heu arribat al final no em negareu que, si busqueu, existeix una altra Barcelona, una Barcelona diferent i humil, una ciutat amagada i de low-cost.

→ 4 CommentsCategorías: Coses de la vida
Etiquetado: , , , , , ,

After Primavera Sound ‘08

Junio 1, 2008 · 2 comentarios

No faré una crónica del Primavera. No tindria sentit havent-hi al món cróniques com les del Mai a la Vida. El que sí faré és extreure una conclusió del festival en forma de recomanació i de dos grups. D’una banda, Caribou uns canadencs que ja es van guanyar el títol d’entranyables anomenant el seu últim disc ‘Andorra’, i que en el seu moment no vaig acabar de fer prou cas. Ells diuen que fan psicodèlica, jo el que sé és que en directe porten dues bateries que sonen increïblement sincronitzades i que són capaces d’hipotitzar a tot aquell que les mira. ‘Melody Day’ el single d”Andorra’, un temás i el seu corresponent vídeo (editat en analògic?) una petiteta (encara) obra d’art.

D’altra banda i des de Nova York, The Dirty Projectors, un grup que no he acabat d’entendre per quants membres està o ha estat format. En tot cas, dalt l’escenari hi havia una bateria, un baix i dues guitarres com a mínim peculiars, tant d’aspecte com de música. Ells no ho diuen, però pensem que ‘Enjoy your Rabbit’ aquell disc tant estrany del gran Sufjan Stevens (del que un dia parlaré, perquè el món mereix conèixer-l’ho) va marcar un abans i un després en la seva trajectòria. Així doncs, bateries de ritmes originals, guitarres i banjos de folk i moltes, moltes veus en cànon.

i una foto de The Dirty Projectors en directe.

Si trobeu a faltar grans bandes com Portishead o The Sonics us diré que també els vaig veure, però val a dir que són apostes quasi segures i al cap i a la fi, el Primavera és un festival per anar a escoltar allò que sonarà a l’mp3 tot l’any vinent.

→ 2 CommentsCategorías: Música
Etiquetado: , , , , , ,

Invents per al segle XXI

Mayo 19, 2008 · 3 comentarios

Això ho aprofitarem pel Mai a al Vida.

Diuen que la percepció humana és una facultat selectiva, vaja, dit de manera planera, que veiem o sentim una mica el que bonament li ve de gust al nostre subconscient. Em refereixo a allò típic que ens passa als humans quan estem preocupats i/o obsesionats per alguna cosa. A tall d’exemple, estem a règim i no podem menjar xocolata i de sobte comencem a veure postres i aperitus amb xocolata per tot arreu. Bé, doncs no sé per quina estranya raó (us ho asseguro) una servidora no para de veure articles i notícies sobre invents, però invents de l’any 2008, no és que m’hagi comprat cap volum de descobriments i artilugis del segle XIX. Precisament ahir llegia a La Vanguardia un article de Quim Monzó que deia que el primer ministre britànic, Gordon Brown va atribuir l’altre dia la invenció del reproductor de la pometa a un senyor britànic, quan fou Tony Fadell, un americà, qui va tenir la brillant idea. Tot i que el sr. Brown es posés de peus a la galleda, el que em va fer més gràcia de l’article va ser la reflexió final, on Monzó deia que quan era jove eren els xinesos els que s’adjudicaven tots els invents.Avui en dia, en temps de està-tot-inventat i patents és gairebé més difícil inventar alguna cosa que atribuir-s’ho i per això potser el perfil de l’inventor està més relacionat amb del dissenyador que s’encarrega només de donar una altra volta (que també té molt de mèrit) a allò ja existent. A part de l’article del Quim Monzó m’he trobat uns quants exemples de tot això que us dic.

Diumenge passat al Dominical de El Periódico, hi trobem un reportatge sobre invents culinaris. Entre ells destaquen un complement per al tub d’escapament que pot fer hamburgueses a la planxa creat per un grup d’iraquians (us ho juro pel pa amb tomàquet deshidratat de Ferran Adrià), uns caputxons per al boli bic en forma de forquilla, ganivet i cullera, i un tapper-ware amb rodes per compartir el menjar amb la resta de companys de feina. Estarem d’acord que com a mínim es sorprenent. A Lamono (una revista gratuïta de tendències) d’aquest mes hi trobem un invent que reforça la meva teoria sobre que el vintage està de moda. Uns senyors canadencs han inventat unes fundes pel reproductor de la pometa que no són més que un cassette reciclat. Només us dic que tot i valdre 45 dòlars, les de l’Ipod classic estan esgotades. La seva web: http://www.45ipodcases.com/

Per últim us deixo amb el més sorprenent, un article sobre Dana Wyse que he trobat al Cultura/s de La Vanguardia. Dana Wyse és una dona misteriosa que no surt a la wikipèdia i que des de fa uns quants anys denuncia a través del seu art les hipocresies de la nostra societat. Nascuda el mateix dia que va caure la bomba atòmica de Nagasaki i que Charles Manson va executar la seva matança, Wyse va inventar les ‘Pill-art‘, unes pastilles en aparença que van acompanyades d’un embolcall amb missatges irònics on podem llegir coses com ‘Fes que el teu home t’agafi de la mà’, ‘reviu el teu peix de colors’ o ‘gaudeix del sexe anal’. A més de les píldores, Wyse també fabrica joguines que reprodueixen el costat més violent i sexista de la societat i ha escrit diversos llibres d’autoajuda en to sarcàstic. És del millor que he llegit en molt de temps, no en féu massa cas, però.

Fonts: La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Lamono.

Fonts fotos:

http://img181.imageshack.us/

http://www.45ipodcases.com/

http://www.aeroplastics.net/

→ 3 CommentsCategorías: Mai a la Vida
Etiquetado: , , , , ,

L’Adèu i Mishima a l’Auditori

Mayo 17, 2008 · 4 comentarios

Ahir vaig anar a gravar la recollida de firmes per la moció de censura de Laporta. Coses de les pràctiques. Havia de preguntar als iaios (perquè en aquests temes només hi van els iaios) per què volien signar. M’havien de respondre en castellà, perquè és clar, a Madrid no entenen el català. Un d’ells em va dir que ell no parlava castellà, perquè de petit, al col·le, per parlar català amb son germà li havia fotut una pallissa. Vaig pensar que era una bona raó. De vegades crec que tot sovint, les persones pensem que les coses són per sempre. És obvi que els franquistes pensàven que segons quines pràctiques serien útils per al futur i no contraproduents, a més de que la seva ‘filosofia’ duraria fins l’eternitat. Després em van enviar a la roda de premsa de comiat del Rijkaard. Els periodistes li van regalar una samarreta i va ser força emotiu i totes aquestes coses.

Per la nit tocava Mishima a l’Auditori. Veure tocar en directe no passa cada dia i a mi és un espectacle que em deixa hipnotitzada. No va ser el seu millor concert, però com que hi ha carinyo i un Miqui Puig fantàstic importa menys. Per mi fou molt més emotiu que el regal de la samarreta al sr. Rijkaard, tant que crec que els músics haurien de cobrar tant com els futbolistes, encara que de vegades tinguin un concert dolent.

I això és un bonic tòpic que solucionarem amb aquest vídeo de Mishima cortesía dels srs. de Sinnamon. Podeu llegir la crónica del concert al blog del Mai a la Vida.

→ 4 CommentsCategorías: Coses de la vida · Mai a la Vida
Etiquetado: , , ,

Asunto Pendiente: El vídeo

Mayo 10, 2008 · 4 comentarios

Crec que ja us he parlat algun cop d’Asunto Pendiente. Això és la prova de que els fermalls (broches en castellano) són fets artesanalment.

Si no voleu veure el vídeo, sempre podeu deixar la música de Cream de fons.

Ah! Tots els fermalls valen 4€ i n’hi ha més aquí.

→ 4 CommentsCategorías: Asunto Pendiente
Etiquetado: , ,