Divendres passat va tenir lloc el primer concert de Centre d’Art Santa Mónica produeix música pop, aquest estrany però interessant projecte que s’ha inventat l’Óscar Abril Ascaso. El menú del recital portava a Albaialeix, Le Petit Ramon i Mishima. Ens quedarem amb els primers, ja que m’han inspirat a escriure sobre una cosa que feia temps em rondava pel cap. Albaialeix diuen que fan folk experimental, jo us dic que l’Alba toca un Casio i l’Aleix canta històries sobre cargols i altres animals desafinant de manera escandolosa, tant que fins i tot la seva veu resulta molesta, estrident. Això sí, tenen una estètica cuidadíssima, sobretot el senyor desafinat. Tot això em porta a pensar un cop més, que hi ha certs grups que es deixen emportar massa per la seva estètica i massa poc per la seva música.

Trobem altres exemples d’aquest fenòmen en bandes com els prescindibles Dorian o en el sorprenentment aclamat per tothom el Guincho. No dic que la imatge d’un grup no sigui important, ho és, i molt. Però ho ha de ser en la quantitat suficient com perquè els teus amics siguin abans capaços de dir-te un “no cantes bé Aleix, potser et podries dedicar al macramé” i no un “Que-bé-et-queda-aquesta-camisa- de-quadres-a-on-l’has-comprat?”. Després de veure l’espectacle de divendres, una cosa queda molt clara, o AlbaiAleix no tenen amics o aquests no s’atreveixen a dir-los que ho fan malament. Malgrat tot, sempre és millor no fer-se mala sang (total, el concert era gratis), ja que al cap i a la fi ja va bé que existeixin grups com ells, d’altra manera no sé com ens ho faríem per anar a sopar.