Ahir vaig anar a gravar la recollida de firmes per la moció de censura de Laporta. Coses de les pràctiques. Havia de preguntar als iaios (perquè en aquests temes només hi van els iaios) per què volien signar. M’havien de respondre en castellà, perquè és clar, a Madrid no entenen el català. Un d’ells em va dir que ell no parlava castellà, perquè de petit, al col·le, per parlar català amb son germà li havia fotut una pallissa. Vaig pensar que era una bona raó. De vegades crec que tot sovint, les persones pensem que les coses són per sempre. És obvi que els franquistes pensàven que segons quines pràctiques serien útils per al futur i no contraproduents, a més de que la seva ‘filosofia’ duraria fins l’eternitat. Després em van enviar a la roda de premsa de comiat del Rijkaard. Els periodistes li van regalar una samarreta i va ser força emotiu i totes aquestes coses.

Per la nit tocava Mishima a l’Auditori. Veure tocar en directe no passa cada dia i a mi és un espectacle que em deixa hipnotitzada. No va ser el seu millor concert, però com que hi ha carinyo i un Miqui Puig fantàstic importa menys. Per mi fou molt més emotiu que el regal de la samarreta al sr. Rijkaard, tant que crec que els músics haurien de cobrar tant com els futbolistes, encara que de vegades tinguin un concert dolent.

I això és un bonic tòpic que solucionarem amb aquest vídeo de Mishima cortesía dels srs. de Sinnamon. Podeu llegir la crónica del concert al blog del Mai a la Vida.